No deixa de semblar-me curiosa la tendència a creure que cal anar lluny per a trobar llocs bonics. I quan els trobo ben a la vora em vénen al cap dos pensaments. El primer pensament es podria resumir en "potser ens hem pres tan seriosament la idea que aquí no hi ha res que valgui la pena, que ja no ens aventurem a trobar-ho". El segon és més apocalíptic: "si algú hagués valorat el que tenia al voltant potser ara tot seria més verd, i no un munt de carrers asfaltats envoltats de cases". I ambdós pensaments estan molt lligats.
Per això és gratificant pujar dalt la bicicleta i pedalejar cap on es veu bosc. I al costat de casa, a Rubí (a pocs quilòmetres de Barcelona), això es pot fer. Així que ens hem dirigit cap a Can Xercavins, rera el Castell de Rubí, i, de cop i volta, la civilització ha desaparegut. Obviant els cables elèctrics, clar. Passada la Masia de Can Xercavins, una de les més grans que queda en peu a Rubí, les alenades d'aire pur omplien els nostres pulmons d'oxigen, aquest cop sense barrejar-lo amb la nicotina o les quantitats habituals urbanes de diòxid de carboni.
Un cop més hem redescobert casa nostra. I m'alegro que encara quedin coses per conèixer i que aquestes coses no siguin ciment.
Entrades
